Les falsedats dels simbols del
nacionalisme català.
La mitificació dels passat ha
esdevingut obsessió constant del nacionalisme
Tot nacionalista té com a
fita principal la reivindicació dels seus orígens, dons com diu la cançó
"qui perd els orígens per la identitat". El nostre nacionalisme, no
el que reivindiquem, sinó el que patim, necessita demostrar la seva pròpia
gènesis prou allunyada de qualsevol contaminació de la història comuna
espanyola.
No pretenem en aquest article fer una detallada exposició dels trets
diferencials dels catalans, que per tots son prou conegudes, ni ens plantegem
fer una relació dels fets més preclars que els nacionalistes identifiquen amb
Catalunya, i que la major part d'ells són inventats o falsejats per tal de
poder diferenciar-los d'altres pobles. El nacionalisme català ha buscat una
justificació històrica a tots els símbols que rodegen la seva ideologia, i quan
han trobat el que li ha interessat ho ha manipulat fins a l'exageració; i tota
idea, fet o personatge que no s'avingué a la seva mentalitat excloent de
Catalunya, ha estat senzillament ignorat.
La mitificació dels passat ha esdevingut obsessió constant del nacionalisme,
així el mateix emblema de Catalunya ha sofert una tergiversació constant; la
llegenda de les quatre barres pintades per el rei franc amb la sang de Guifré
el Pilòs, és una tergiversació conscient, la llegenda de les quatre barres
pintades pel rei franc amb la sang de Guifré el Pilòs, es una adaptació que el
autor alemany Beuter l'any 1551 copia d'un fet real Castellà. Aquesta història
ha arribat fins els nostres dies com l'origen de la senyera. Però l'autèntic
origen de les quatre barres, tot i les moltes polèmiques sembla ser que fou una
concessió dels colors Papals al Rei Pere, i així esdevingué com a senyera del
regne d'Aragó (podent haver-hi entre tres i sis barres verticals vermelles
sobre fons daurat). La bandera dels comptes de Barcelona fou la creu vermella
de Gules sobre Camper d'Argent (és a dir, la Creu de San Jordi), la primera
ensenya catalana pròpiament dita. Les quatre barres fou la bandera oficial del
Regne d'Aragó (actualment esquarterat entre Catalunya, València. Illes Balears i l'Aragó). Si
l'hi afegiu a la quatribarrada l'estrella de cinc puntes que portaven els
separatistes cubans, ja teniu bandera nacionalista, tot sia per diferenciar-nos
i posar de manifest les seves simpaties, dons mentre els espanyols (milers de
catalans entre ells, morien a Cuba, cantant havaneres -la música catalana més
hispànica que existeix-), els nacionalistes mostraven les seves veritables
intencions: destruir Espanya per tots els mitjans. Ara ja tenien bandera.
El Nacionalisme, buscant diferències de la resta d'Espanya, va trobar en un
ball, fins les hores desconegut, el seu referent de diferenciació. No es podia
acceptar que la jota de Lleida o les comarques de Tarragona esdevinguessin ball
nacional. I tampoc el ball anomenat "L´Espanyolet" ja que el seu nom
podria provocar equívocs, per això, es van inventar la Sardana. Fou José
Ventura (nascut a Alcalà la Real, província de Jaén, el 1817. Fill d'un
comandament de l'exercit espanyol), més conegut avui com "Pep
Ventura", qui modernitzà un ball molt antic de l'Empordà i es considerat
el pare de la Sardana (ball d'orígens pagans, que formant una rotllana i mirant
el sol, el membres feien un cercle amb les mans agafades). José o Pep Ventura,
va escriure més de 300 sardanes i algunes d'elles molt populars ( "Per tu
plor", "El toc d'oració", etc.). Ara ja tenien el ball nacional.
Els nacionalistes però, no tenien himne, i posats a inventar fins i tot es van
inventar el seu: "Els Segadors". Fou el 1892 que el centre Català de
Sabadell va patrocinar un premi per tal de trobar un himne català; s'hi van
presentar nou textos, però el jurat declarar desert el premi. El 1895 fou
l'Orfeo Català qui convoca un concurs similar, i guanyà Francesc Mathen amb el
poema "La Terra", que era la lletra però no la música dels actuals
Segadors. Per la música, Francisco Alió hi va enganxar la tonada d'una cançó de
sega obscena i provocativa. Per acabar Ernest Moliné hi afegí el "Bon cop
de falç". Ara ja tenim Himne Nacional.
Com no tenien milícia, ni policia, ni uniformes, els nacionalistes veren tenir
que inventar-se una institució catalana que esdevingués la tropa catalana. Es va
rescatar de l'oblit els Mossos d'Esquadra. La victòria de 4 les tropes
borbòniques sobre els austricistes catalans el 1714, comportà l'ensorrament de
totes les institucions catalanes (Consell de Cent, Diputació General, els
braços, la cort i la "Coronela", entre d'altres) amb el decret de
Nova Planta. Per evitar desmans a les zones rurals, els felipistes o botiflers
crearen un grup policíac anomenat Mossos d'Esquadra, que dirigit pel batlle de
valls, Pere Anton Veciana i Vila (Sarral 1677 botifler i felipista), es
dedicaren a perseguí i ajusticiar a tots els austricistes o Maulets que
caigueren a les seves mans. Amb la restauració de la Generalitat Republicana,
despengueren del Govern català. Ja tenim soldats.
Però el problema es planteja per tal de buscar una Diada Nacional per tal de
celebrar la joia de ser catalans. Es rebutja la festa més tradicional (23
d'Abril, Diada de San Jordi) per poc patriota i a més importada d'Anglaterra, i
substitueix per la commemoració d'una derrota. L'Onze de Setembre no es
commemora un derrota de Catalunya, sinó que fou de tota Espanya, després d'una
llarga lluita fratricida, els vencedors desmantellaren l'Estat foral espanyol i
implantaren el centralisme seguint el model francès sobre jurisdiccions i
institucionals de Castella.. El fi de les institucions catalanes i la
persecució de la llengua no vol dir que els catalans deixessin de ser
espanyols, sinó que ens volgueren convertir en castellans en contra de la
nostra voluntat. Els nacionalistes però ja tenia la justificació per commemorar
una derrota de Catalunya enfront Espanya. A finals del segle XIX es comencen a
organitzar les primeres manifestacions per aquesta data davant del monument de
Rafael Casanovas. Ja tenim Diada Nacional.
Les xiruques, el "Kumbaia deu meu", i tot tipus d'excursionisme ha
esdevingut també, referència i fe de la ideologia nacionalista. El 1876 es
fundà la primera societat excursionista (" Associació Catalanista
d'Excursions Científiques"), sense cap fonament esportiu però si exclusivament
polític. El terme "científic" i patriòtic del grup així ho evidencia.
El 1878 es creà l'Associació d'Excursions Catalanes i posteriorment totes dues
es fusionaren en el centre Excursionista de Catalunya (CEC). D'aquesta manera,
es comença a anar d'excursió, a anar a "la terra", a la Catalunya
catalana, i començà a estendre's una visió romàntica e idíl·lica d'una terra
perfecta, i el nacionalisme mitificà muntanyes i serralades. Ja tenim país i
xiruques catalanes.
El nacionalisme sempre ha volgut sentir l'església a prop seu, i per això no ha
dubtat en manipular-la des de dins i des de fora. Últimament estem veient
aquest episodi vergonyós de l'intent de creació d'una conferència episcopal
independent: la Tarraconense, per convertir-la en catalana, encapçalat pels
bisbes Deig, Alanís, Camprodón i Guix, que no busquen guiar espiritualment als
creients (qüestió que fora lloable), sinó el que busca únicament es la
segregació de la resta d'Espanya. S'obliden dels centenars d'anys, que des de
el 589 ( concili de les Diòcesis Hispàniques) a Toledo es reuniren totes les
diòcesis pertanyents a l'antiga Espanya (incloent-hi la província de
Tarraconense) que abocà a la conversió al catolicisme de Recadero i totes les
diòcesis hispàniques. Seria bo de reivindicar la figura de Fèlix de Sant Serni
de Tavèrnoles, que fou el primer català que plantejà amb termes polítics la
reivindicació de la hispanitat durant el ja llunyà segle VIII. Però aviat
l'església catalana tindrà la seva conferència episcopal, amb Torres i Bages
com a gran prohom. Ja tenim església.
Bandereta estelada, ball, himne, soldats, Diada Nacional, xiruques, església i
el Barça. Aquest són els seus arguments, els del nacionalisme excloent. Davant
d'això hem de reivindicar la nostrecatalanitat hispànica, essent la llengua
catalana el puntal referència de la nostre voltant de ser catalans per ser més
hispànics.
Per acabar vull citar una frase de Josep Ferrater i Mora, que ens faci
reflexionar sobre el nacionalisme català i el centralisme castellà, i per
adonar- nos de que la catalanitat es sinònim de hispanitat:
"El separatisme es una malaltia tan vuitcentista com el nacionalisme i el
centralisme. És una malura de la qual no cal gairebé preocupar- se; es va
extingint tota sola, com un microbi que ha perdut la virulència... (...)
Catalanitzar Catalunya no vol dir, per tant, restar alguna cosa d´Espanya. Vol
dir fer l´Espanya gran, i fer-la digna d'incorporar-se, sense murmuris,
reticències o reserves, a una gran Europa"
R. Esclat (Cercle Cultural Català).
ARBIL nº 52
